Capítol 4.

-No m'ho havies dit mai-No deixa de mirar-me als ulls. 
-Ja... 
-I per què et poses vermella ara?- somriu i aixeca la mà per apartar-me un floc de cabells que em molestava sobre la galta. 
-Vols callar que m'hi posaré més?- el faig riure, i ric jo també. Però em tap la cara amb les mans. Em fa molta vergonya haver-li dit que l'estimava. No és una cosa que s'em faci fàcil de dir a nigú. És mes, ho he dit a poquíssimes persones. Per a mi, dir “t'estimo” és com quedar despullada davant algú, com caure a terra davant mils de persones... Quant dius aquella paraula et destapes a tu mateixa. Es com agafar-te el cor i entregar-li nu sense cap protecció. M'asusta fer això, perquè és molt perillós, pot guardar-te'l i no fer-te mal. Però també pot destruite'l. Sense voler o vulguen, però jo li acab d'entregar el meu cor nu a ell. No se si he fet el correcte, no se que pesarà demà, com actuarà, ni que farà amb el meu cor.
 -I ara en què penses?- interromp els meus pensaments mentres s'acosta una micona mes a mi. 
-Res...-Serc un altre tema de conversació per evitar haver de dir-li realment el que estava pensant
- Et quedaras tota la nit?
 -Vols que em quedi tota la nit? 
Pens un segon la resposta- Sí.
 -Doncs no em desferrare de tu durant tota la nit. 
No para de dir coses boniques que em fan somiar, m'il·lusionen. 
-Si tot surt aixi com tu dius vull que en sortir passem una altre nit com aquesta. 
-Et prometo que quant despertis tot serà com jo et dic. I si, m'ocuparé de què passem una altre nit com aquesta. A un lloc molt millor, lluny d'aquí, passat les muntanyes.
-On?
 -Sorpresa Aura, sorpresa.
 És tot tan fictici, tan difícil de creure, tan propens a l'irreal... Una bufada d'aire fresc fa que se m'arrufi la pell dels braços. Ara som jo qui s'acosta mes a ell, em quedat completament units, fins que es tomba i estira els braços. Te els ulls tancats però noto igual la petita riallona que fa. M'estir jo també cap arrere i apoï el meu cap al seu braç, el doblega i m'acaricia la galta d'una forma agradable, suau, que em fa sentir mes còmode encara. El miro, segueix tenint els ulls tancats, tenc ganes d'abraçar-lo, de menjar-me'l a petons,a besades. Pas una mà per sobre la seva cara i la coloc a la galta esquerra. La dreta queda buida, de seguida obri els ulls, però no em mira a mí, mira les estrelles. Li fagi un petó a la cara, somriu una vegada mes i torna a tancar els ulls. M'estreny amb mes força cap a ell. Quedem aferrats, un amb l'altre. Em quedaria aqui, sempre. Al meu lloc preferit del mon, vora ell.


 Obr els ulls, ha sortit el sol, merda! Ens em quedat dormits! 
-Joan, Joan!- M'incorpor rápidament i el faig bellugar amb els braços- Ens em quedat dormits, rápid desperta! Ès avui l'operació! Merda! Em deuen estar cercant!- Estic dels nyirvis.
 S'aixeca rapidament i m'agafa primer per l'esquena i després per les cames. Em torn a aferrar al seu coll.
 -Encara no! -Corr! Corr!
 Parteix a córrer, empeny la porta amb una empenta i baixa les dues plantes que vàrem pujar a la nit, aquesta vegada mes ràpid. Tenc por a que traveli o li caigui, però m'estim més sofrir aquest risc antes de que entrin a l'habitació de la meva planta i no em trobin. Arribam a la cinquena planta, no hi ha la cadira de rodes...
 -I ara que fem?- li crid i em pos mes nirviosa encara.
 No em diu res i parteix a córrer encara amb mi en braços, passadís amunt. Es comença a cansar, li noto a la respiració, però no s'atura. Fins a arribar a davant l'ascensor. Li faig un favor i pitg jo el botó, s'obre la porta sorprenentment aviat. Entram i torn a ser jo qui pitja el boto de la meva planta.
 El miro i em diu: Arribarem eh! Per els meus d'aixons que arribarem a temps!- Esta mes nirviós que jo. No puc evitar fotre a riure, està tan graciós així d'enfadat. S'obra la porta de l'ascensor i torna a partir a córrer cap a l'habitació. Ja hi ha portes obertes, les infermeres de primer torn segur que ja han començat a fer feina, i alguns pacients ja han sortit de l'habitació. Habitació 226, es aquesta, entram i no hi ha nigú esperant, els dos respirem aliviats, em arribat a temps. Em deixa sobre el llit i jo m'encarrego d'amagar les cames sot els llençols per què pareixi que he passat tota la nit aquí.
 -M'amagaré quan vengui algú em diu. Es posa a l'altra banda del llit, vora de porta de l'armari. Em riu, li ric. S'acosta amb un moviment brusc, i em besa, càlidament, intensament, fort. Sentim que algú obre la porta i l'apart corrent de mi. Li faig gestos amb les mans per que es fiqui dins l'armari, crec que ha captat els senyals per què es tanca a dins l'armari, però abans em guinya un ull. 
-Aura?- és la infermera d'ahir.