CAPÍTOL.3.

Ell ha començat a córrer rera meu, empenyent la cadira on jo estic seguda. No puc impedir que els meus llavis mostrin un gran somriure. Tant ell com jo no ens coneixem massa aquest edifici, jo no havia estat aquí des de la darrera vegada que em varen posar les vacunes, i ell crec que des de que el varen operar. Tots dos odiem aquestes habitacions, aquests passadissos i la gent que hi fa feina; aposta córrer per aquí dedins es un disfrut per nosaltres. Em arribat al fons del passadís.
- I ara cap on anem?- em pregunta ell, mirant a un costat i a l'altre ràpidament.
- Si et som sincera, no ho sé. Crec que ens em perdut...-desilucionada.
Sent com rebufa. S'apoia a la paret i gira la meva cadira cap a ell. Em mira als ulls, noto en ell una mica de decepció i ell la nota en mi. Sabíem que això no era correcta.
-Aqui a la dreta hi ha un ascensor- els dos ens sorprenem en sentir una veu, es fina però pareix deteriorada o cansada. Ens dirigim cap on creiem haver sentit la veu. Observem un dona major, apoiada a la porta. Ens deu haver sentit riure i haurà sortit a veure qui era el vil que no la deixava descansar tranquilament- Però nau alerta, per què ningú vos pugi veure només podeu pujar fins la planta 5. Després ja eureu de pujar escales i no fer gens de soroll. Quan hagueu pujat les escales fins a dalt de tot trobareu dues portes, entreu a la porta que esta mes a la dreta. Allà hi ha el terrat que dona a la part de darrera de l'hospital, podreu veure tota la ciutat.
Els dos assentim amb el cap i ens dirigim cap a la dreta. Noto que de sobte para de caminar, i s'atura. Miro cap a ell. Ell mira cap a dona major, que graciosa, du una bata rosa sobre el vestit de l'hospital, els cabells recollits en una petita trena i també porta els llavis pintats d'un vermell intens. Ens fa un adéu en la mà i mostra un petit somriure. Nosaltres dos també la despedim de la mateixa manera, penso que m'agradaria sabre perquè ens ha ajudat a "escapar", també ho deu haver fet ella en qualque moment? Si, segur que si. Tornam a caminar aquest cop, anant molt mes alerta i procurant no fer tant de soroll. Seguim les indicacions que ens ha donat la doneta. Com es d'havia dir?Efectivament a la planta 5 hi ha un guardià al fons del passadís. Està assegut a una cadira i pareix adormissat. Mentres no el despertem no serà gaire perillós.
-Nena, es l'hora- m'agafa per les exilies i em coloca com si fos un nin de tres o quatre anys que s'agafa a la seva mare o al seu pare per què alguna cosa li fa por. Jo me n'adon i m'aferr fort al seu coll. Se n'adona que no puc fer gens de força amb les cames, així que m'agafa per sota el cul amb les mans.
Degut a la situació no li dic res, però em poso vermella igual i crec que ell se n'ha adonat per que em mira d'una forma tendre i em guinya un ull. Un ronc interromp l'escena, i ens adonem que seguim davant l'escala i si no ens afanyem a pujar cap la posibilitat de que el guardià es desperti. Comença a pujar escaló a escaló, noto com es cansa. Ho entenc, no es que sigui una ploma, dec pesar lo seu i encara em de pujar dos pisos mes.
-Va! Tu pots, si! Ets es millor! Un més, va va va- L'anim i no pot evitar ignorar-me així que em fa cas i torna a prendre fua. En un obrir i tancar els ulls ja som a dalt. Em lleva una ma d'on la tenia per obrir la porta. Així ho fa, sortim a fora. Hi ha una manta estirada a terra i un parell de coixins apoiats a la paret, em deixa lentament a sobre. Les meves mans rocen la manta, la dona que em vist deu haver pujat tot això aquí. Qui sap, potser s'ha passat nits aquí mirant a horitzó, desitjant sortir d'aqui, com jo ho he fet aquesta nit. Em faig una promesa a mi mateixa, després de operació tornaré a donar-li les gràcies a aquella senyora. Sense ella crec que es agues estat impossible arribar fins aquí, i el detall de la manta i els coixins, fa que això sigui quasi perfecte.
El noi es seu vora meu.
-Contenta?
-Molt contenta. La ciutat de nit es preciosa, i avui les estrelles brillen es molta força.
-Si, això es que t'están donant força a tu.
No puc evitar baixar el cap, els ulls em comencen a coure i crec que tampoc podré evitar que em surti qualque llàgrima. Ell ho nota i s'acosta, em passa el bras per darrera l'esquena i veig que m'acaricia la cama amb una mà. Però no not res, i això em fa sentir mes malament. M'aparta la ma de la cama i m'agafa una ma, me l'estreny amb molta força.
-Tenc por, molta por. I si no surt be? El cirurgià em va dir que hi havia la possiblitat de que no aconseguissin que tot sortís bé, i en aquest cas m'haurien d'amputar les cames. No em vull quedar fora cames, saps? Que seria de mi? I tot el que tenia previst fer fins ara? No em vull quedar en cadira de rodes joder...
-Sht,sht,sht, petita...-m'interrompeix- Les posibilitats de que això passi son mínimes. Confio en tu, i se que tu seràs forta, ho has de ser! No et pots derrumbar antes de tot. Es clar que no et quedaras en cadira de rodes, es més, et promet que tu i jo sortirem de aqui caminat...
-Però no ho entens, ja no se d'on treue les forces!
-Això es fàcil de recuperar. Te puc passar les meves...
-Que dius? Les teves?- faig cara de sorpresa i el miro als ulls, riu. No se com pot riure mentre jo plor.
-Es clar! Recuperales avui vespre, i jo et donare les meves
-Com? Bojaries...
-Que no vida! Escoltem, des de petita t'han anat passant coses, bones i dolentes. Els moments bons els has apreciat i els has disfrutat tot el possible,no?- afirm amb el cap- I els moments dificils els has superat , pot ser n'hi ha agut qualque moment que ha estat mes dificil que d'altes, però sempre has seguit per envant. Doncs ara es el moment de recuperar totes aquestes forçes i juntarles per demà.- fa una petita pausa i agafa

aire- I jo faré el mateix, recordaré tots els moments que no varen ser fàcils per a mi i els ajuntaré, despres tels passaré.
Recordo quan em va contar el que va haver de passar de petit.
-Deus tenir molta força acumulada...
-Si, i tota es per tu. Vinga, tanca els ulls i pensa en tots els moments i el que vares fer per arreglar-ho. Jo fare el mateix. En haver acabat avisem.
Es tomba damunt la manta. I jo faig el mateix. Em venen mil records a la ment, la separació dels meus pares, la mort del meu avi, ostres el meu avi, recordo el que em va dir la meva avia "Li has de demostrar un cop mes que ets forta com ell. Que no et rendiràs per res” Ho faré. Després recordo aquell jove d'ulls verds, el meu primer amor, també ho vaig passar molt malament quan va desaparèixer. Però de seguida m'apareix a la ment la rialla den Joan. Obro els ulls i em gir per mirar-lo. Ell encara te els ulls tancats i encara deu estar submergit en el seus pensaments. No se que faria sense ell, a pesar d'haver tardat tant en aparèixer l'estim, i no li he dit mai, però se que ell ho sap. Obi els ulls, deu haver notat que algú l'observava. Em mira
-T'estim, i ho saps- obri els ulls com a plats i comença a riure.
-I ara?
-Recordar-t'ho...