CAPÍTOL.2.

    Les nenes ja no hi son. Em torno a trobar sola, la mare i el para són a casa, demà dematí vendran. Mir per la finestra i ja quasi es de nit, si no agüés passat tot això jo ara seria a casa meva, amb la meva àvia, mirant la televisió com cada nit. Ahir vaig parlar amb ella per telèfon, va ser una conversació molt llarga "Saps que l'avi està orgullosissim de tu. Sigui on sigui es preocupa per tu nena. Sempre m'enrrecordaré d'aquella tarda que et vàrem portar d'excursió a la muntanya. Eres una ninona tan plena de vida, tan feliç. Saltaves i corries amunt i avall, pobre avi! Es va cansar de córrer darrere tu... Però amb la rialla que va tornar a casa, li era ben igual haver fet l'esforç. I tu igual eh petita...T'encantava estar amb ell." Sé que ella estava plorant a l'altra punta del telèfon, la veu li tremolava. "Li has de demostrar un cop mes que ets forta com ell. Que no et rendiràs per res" Cada paraula que entrava dins mi pareixia una bala directa al cor."M'has de prometre que tornaràs caminant a casa"; Hi va haver un silenci etern, ella esperava la meva resposta. Desitjava de tot cor complir allò, però em costava parlar amb tantes idees dins el meu cap. Podré. No podré. " Ho faré per tu i per ell"Va ser l'únic que vaig poder dir. Després va canviar de tema tan espontàniament com es ella i vàrem seguir parlant ignorant el problema.
Estar tan sola en moments com aquests, fan que això sigui més dur encara. I si m'aixeco? Sí, provaré de moure les cames. Estir els braços i agaf en força la cama esquerra. La moc i la col·loc de forma que queda penjant en el llit. Em faig gràcia a mi mateixa, no se perquè. Sospir. Agaf amb les mans l'altra cama, l'arrosec fins que queda vora l'altre. Estan mes pàl·lides. Mir la finestra un altre cop. Es pot veure ca meva desde aquí? Ho vull veure. M'impuls amb els braços.
-Que fas?Tura!- la seva veu
He saltat de cop. El cor me va a mil, quin ensurt. Em gir, es ell. No se que dir-li, no se que fer. Ell igual. S'acosta a poc a poc. No diu res, només em mira als ulls. M'agafa la ma i es col·loca davant meu. Inclina el seu cap i em besa però d'una forma estranya. De manera carinyosa, suau, demanant perdó,tendre, però a la vegada pareix preocupat. Es vara el que diu el meu pare; un petó pot transmetre tot el que no conten les paraules. No me n'havia adonat compte, però quant he tancat els ulls dues llàgrimes han començat a descendir per les meves galtes. S'atura de besar-me i s'aparta. Ell també te els ulls plorosos,vermells, però no li cau cap llàgrima. Em passa els dits freds per les galtes. Em seca les llàgrimes. Ara em mira els llavis. L'enyorava. Es queda quiet i no diu res. L'únic impuls que tenc és tirar-me sobre ell. Ho faig, però no recordava que no sent les meves cames i caig. Antes de què toqui enterra amb les mans, ell m'agafa.
-Alerta...-m'estreny fort conta el seu pit i jo m'agaf fort als seus braços.
-Perdó.
-Perdó?-evita la meva mirada.-Et mereixes explicacions.
He d'admetre que vull sabre perquè no ha vengut abans, i perquè al final ha vengut. Però per què tan tard? És clar que vull que em doni explicacions, però ara no és el moment. És de nit i demà d'hora em despertaran per entrar a quiròfan; així que no vull perdre temps. El fet de que sigui ara amb mi ja em fa sentir més segura davant tot el que m'espera.
-Saps que si et pleguen aquí no sortiràs viu?
Riu. Quan riu està tan guapo, se li il·lumina la cara. M'encanta com riu.
-Si sentim qualque renou, m'amagaré dins l'armari...
Ara ric jo, m'ha contagiat el somriure.
-Com a les pelis, no?
-Sí, com a les pelis aquestes que t'agraden a tu. Romàntiques.-Arrufa el nas i fa cara de fastig.
A ell també li agraden aquestes pel·lícules, però no les pot veure. Almenys davant algú que el conegui. Sempre acaba plorant i no vol que el vegin plorar, ha d'aparentar ser un home. Per això sempre que miràvem qualque peli d'aquestes es feia el adormit perquè no el pilles plorant. I el que no sap ell és que jo ho sabia desde el principi, i que m'encantava quan m'estranyia les mans amb força quant venia el moment del petó o quant els enamorats se separaven. Crec que m'agradava més notar les seves reaccions que veure la pel·lícula.
Em passa un braç a l'esquena i l'altre a les cames, m'alçà i em col·loca tendrament sobre un costat del llit. Ell es coloca a l'altre banda. M'arriba l'aroma de la seva colònia.
-Et presento l'infern-dic- a la part esquerra hi ha la finestra on pots contemplar el paradís, però només contemplar, no et deixen sortir. A la part dreta l'armari, un bon amagatall per visitants inesperats com tu. I aquí el davant una obra mestra, la televisió, petita, però almenys n'hi ha.
-Està bastant bé nena, no et queixis tant!
-Donaria el que fos per sortir d'aquí...
-Doncs sortim!- ho ha dit massa fort.
Li tapo la boca amb la mà i dic amb veu més baixa:
-Com que sortim?
-Si, aquesta nit sortim d'aquí...-diu en veu també més fluixa.
-Estàs boig? I si ens veuen? On vols anar?
Ara es ell que en tapa la boca a mi.
-Ara veuràs!
S'aixeca de cop i surt de l'habitació, en aquest al·lot se li envà el cap. Sé que això podria sortir molt malament, hi ha molts punts en contra, és impossible. Però res m'atura i em fa dir-li que pari, en realitat desitjo escapar d'aquí. Desitjo fugir d'aquí amb ell aquesta nit.
Entra un altre cop a l'habitació amb una cadira de rodes.
-D'on l'has treta?
-No demanis tant!
Em torna a agafar i em seu a la cadira. Jo col·loco les cames bé per no fer-me mal, per molt que no les noti. Sortim d'allà i recorrem passadís amunt.