CAPÍTOL.1.

      

     Si aquell dia hagués sortit cinc minuts abans de casa, els meus dies encara serien el mateix. Però no, sempre ho he de fer tot malament. I per cupa de la meva tonteria ara som dins aquesta habitació, odio aquestes parets. No puc deixar de maleir aquell instant mentre em miro les cames, immòbils. Quina merda, em repeteixo. Recordo aquell moment, era un dia dur, m'esperaven tres exàmens: castellà, biologia, matemàtiques... Estúpides matemàtiques! Em vaig passar el vespre estudiant, repassant totes les fórmules. Entra, mumare a l'habitació:
-Has de menjar Aura- em mira en cara de pena.
-Que no tenc gana-repetesc en mala llet.
-Si et menjes la sopa potser deixin que tenguis visites.
-Que no hòstia! El menjar d'aquí és asquerós. Estic farta!
Ara que ho pens me n'arrepentesc d'haver-li xerrat així, ella no té la cupa de tot això. La cupa de tot això la te aquell cotxe, bé, l'home que conduïa aquell cotxe a tota hòstia. Fa tres dies d'aquell matí.            Em vaig aixecar tard, m'havia quedat adormida estudiant, el rellotge marcava les 8 menys vint, sense berenar, sense pensar, vaig partir. Em disposava a cruzar el carrer córreguen quant el vaig veure, aquell descapotable de somni,cap a mi, molta velocitat...
       L'olor que m'arriba de flors em despista. Més flors? Qui és aquest cop? L'infermera s'acosta amb cara de pomes agres, antes ja em discutit aquesta i jo. Em mira als ulls, em mira les cames, i deixa les flors a la tauleta plegable que hi ha als peus del llit. Estiro els braços, no hi arrib, no em puc acostar. Torno a recordar el cotxe, la por que vaig sentir, vaig córrer molt, però no va servir de res. Després ja vaig despertar a l'hospital.
      S'acaba d'obrir la porta, i apareixen elles tres, no puc evitar una rialla, pos cara de sorpresa. Na Noe du una bossa enorme a les mans.
-Que feis aquí? Com heu vengut? I els exàmens?-Antes de que pugui dir res mes na Mariona m'interromp-
-Se suposa que som nosaltres que tem de fer les preguntes.
-Tem duit tarta! Tarta de xocolate!- diu na Julia estirant els braços cap amunt i amb una rialla d'orella a orella.
Són les millors, pens, m'han fet riure, feia un parell de dies que no reia. Passen dues hores, ja els hi he explicat tot, l'operació de demà, l'accident. No se si és el moment oportú per demanar-lis però desde que han arribat la idea em ronda el cap, i els hi he de dir.
-On és?
La Noe baixa la vista, na Mariona es gira cap a na Julia.
-Que ha passat?-dic, pujant el to de veu?
M'aterra la idea de què no vulgui sabre res més de mi. Tenir una novia amb les cames paralítiques segur que no entrava en els seus plans de futur.
-No ho sabem- aixeca el cap na Noe- l'ultim cop que el vàrem veure, va ser dimarts, quant la professora va dir lo del teu accident.
-Va partir a córrer- interrump la Julia- tothom es va quedar com en estat de “shock”, menys ell, se'n va anar. L'hem cridat però...
-Però no contesta- diu un altre pic na Noe- Entre els exàmens i tot això no hem pogut anar a casa seva i...
No aguant pus, romp a plorar, segur que no tornaré a sabre res més d'ell. Na Julia, que és la que mes aprop està de mi, és la primera que m'abraça.
No ho entenc, m'enrrecord d'aquella nit a l'estiu, tanc els ulls. Eram ell i jo, tots dos sota les estrelles. Aquella nit ens varem confessar tots els secrets, quan ell era petit va estar a punt de morir, per sort, era incapaç d'assimilar el que passava i no es va adonar del que de debò passava, ell també va plorar aquell vespre però era jo qui l'abraçava.
Na Mariona acaba de tirar la tarta enterra i la cara que ha posat fa que rompi a riure
-Na Mariona havia de ser...-diu na Julia i reim les quatre.
-Vendrà aviat-diu na Noe.