Capítol 4.

-No m'ho havies dit mai-No deixa de mirar-me als ulls. 
-Ja... 
-I per què et poses vermella ara?- somriu i aixeca la mà per apartar-me un floc de cabells que em molestava sobre la galta. 
-Vols callar que m'hi posaré més?- el faig riure, i ric jo també. Però em tap la cara amb les mans. Em fa molta vergonya haver-li dit que l'estimava. No és una cosa que s'em faci fàcil de dir a nigú. És mes, ho he dit a poquíssimes persones. Per a mi, dir “t'estimo” és com quedar despullada davant algú, com caure a terra davant mils de persones... Quant dius aquella paraula et destapes a tu mateixa. Es com agafar-te el cor i entregar-li nu sense cap protecció. M'asusta fer això, perquè és molt perillós, pot guardar-te'l i no fer-te mal. Però també pot destruite'l. Sense voler o vulguen, però jo li acab d'entregar el meu cor nu a ell. No se si he fet el correcte, no se que pesarà demà, com actuarà, ni que farà amb el meu cor.
 -I ara en què penses?- interromp els meus pensaments mentres s'acosta una micona mes a mi. 
-Res...-Serc un altre tema de conversació per evitar haver de dir-li realment el que estava pensant
- Et quedaras tota la nit?
 -Vols que em quedi tota la nit? 
Pens un segon la resposta- Sí.
 -Doncs no em desferrare de tu durant tota la nit. 
No para de dir coses boniques que em fan somiar, m'il·lusionen. 
-Si tot surt aixi com tu dius vull que en sortir passem una altre nit com aquesta. 
-Et prometo que quant despertis tot serà com jo et dic. I si, m'ocuparé de què passem una altre nit com aquesta. A un lloc molt millor, lluny d'aquí, passat les muntanyes.
-On?
 -Sorpresa Aura, sorpresa.
 És tot tan fictici, tan difícil de creure, tan propens a l'irreal... Una bufada d'aire fresc fa que se m'arrufi la pell dels braços. Ara som jo qui s'acosta mes a ell, em quedat completament units, fins que es tomba i estira els braços. Te els ulls tancats però noto igual la petita riallona que fa. M'estir jo també cap arrere i apoï el meu cap al seu braç, el doblega i m'acaricia la galta d'una forma agradable, suau, que em fa sentir mes còmode encara. El miro, segueix tenint els ulls tancats, tenc ganes d'abraçar-lo, de menjar-me'l a petons,a besades. Pas una mà per sobre la seva cara i la coloc a la galta esquerra. La dreta queda buida, de seguida obri els ulls, però no em mira a mí, mira les estrelles. Li fagi un petó a la cara, somriu una vegada mes i torna a tancar els ulls. M'estreny amb mes força cap a ell. Quedem aferrats, un amb l'altre. Em quedaria aqui, sempre. Al meu lloc preferit del mon, vora ell.


 Obr els ulls, ha sortit el sol, merda! Ens em quedat dormits! 
-Joan, Joan!- M'incorpor rápidament i el faig bellugar amb els braços- Ens em quedat dormits, rápid desperta! Ès avui l'operació! Merda! Em deuen estar cercant!- Estic dels nyirvis.
 S'aixeca rapidament i m'agafa primer per l'esquena i després per les cames. Em torn a aferrar al seu coll.
 -Encara no! -Corr! Corr!
 Parteix a córrer, empeny la porta amb una empenta i baixa les dues plantes que vàrem pujar a la nit, aquesta vegada mes ràpid. Tenc por a que traveli o li caigui, però m'estim més sofrir aquest risc antes de que entrin a l'habitació de la meva planta i no em trobin. Arribam a la cinquena planta, no hi ha la cadira de rodes...
 -I ara que fem?- li crid i em pos mes nirviosa encara.
 No em diu res i parteix a córrer encara amb mi en braços, passadís amunt. Es comença a cansar, li noto a la respiració, però no s'atura. Fins a arribar a davant l'ascensor. Li faig un favor i pitg jo el botó, s'obre la porta sorprenentment aviat. Entram i torn a ser jo qui pitja el boto de la meva planta.
 El miro i em diu: Arribarem eh! Per els meus d'aixons que arribarem a temps!- Esta mes nirviós que jo. No puc evitar fotre a riure, està tan graciós així d'enfadat. S'obra la porta de l'ascensor i torna a partir a córrer cap a l'habitació. Ja hi ha portes obertes, les infermeres de primer torn segur que ja han començat a fer feina, i alguns pacients ja han sortit de l'habitació. Habitació 226, es aquesta, entram i no hi ha nigú esperant, els dos respirem aliviats, em arribat a temps. Em deixa sobre el llit i jo m'encarrego d'amagar les cames sot els llençols per què pareixi que he passat tota la nit aquí.
 -M'amagaré quan vengui algú em diu. Es posa a l'altra banda del llit, vora de porta de l'armari. Em riu, li ric. S'acosta amb un moviment brusc, i em besa, càlidament, intensament, fort. Sentim que algú obre la porta i l'apart corrent de mi. Li faig gestos amb les mans per que es fiqui dins l'armari, crec que ha captat els senyals per què es tanca a dins l'armari, però abans em guinya un ull. 
-Aura?- és la infermera d'ahir.

CAPÍTOL.3.

Ell ha començat a córrer rera meu, empenyent la cadira on jo estic seguda. No puc impedir que els meus llavis mostrin un gran somriure. Tant ell com jo no ens coneixem massa aquest edifici, jo no havia estat aquí des de la darrera vegada que em varen posar les vacunes, i ell crec que des de que el varen operar. Tots dos odiem aquestes habitacions, aquests passadissos i la gent que hi fa feina; aposta córrer per aquí dedins es un disfrut per nosaltres. Em arribat al fons del passadís.
- I ara cap on anem?- em pregunta ell, mirant a un costat i a l'altre ràpidament.
- Si et som sincera, no ho sé. Crec que ens em perdut...-desilucionada.
Sent com rebufa. S'apoia a la paret i gira la meva cadira cap a ell. Em mira als ulls, noto en ell una mica de decepció i ell la nota en mi. Sabíem que això no era correcta.
-Aqui a la dreta hi ha un ascensor- els dos ens sorprenem en sentir una veu, es fina però pareix deteriorada o cansada. Ens dirigim cap on creiem haver sentit la veu. Observem un dona major, apoiada a la porta. Ens deu haver sentit riure i haurà sortit a veure qui era el vil que no la deixava descansar tranquilament- Però nau alerta, per què ningú vos pugi veure només podeu pujar fins la planta 5. Després ja eureu de pujar escales i no fer gens de soroll. Quan hagueu pujat les escales fins a dalt de tot trobareu dues portes, entreu a la porta que esta mes a la dreta. Allà hi ha el terrat que dona a la part de darrera de l'hospital, podreu veure tota la ciutat.
Els dos assentim amb el cap i ens dirigim cap a la dreta. Noto que de sobte para de caminar, i s'atura. Miro cap a ell. Ell mira cap a dona major, que graciosa, du una bata rosa sobre el vestit de l'hospital, els cabells recollits en una petita trena i també porta els llavis pintats d'un vermell intens. Ens fa un adéu en la mà i mostra un petit somriure. Nosaltres dos també la despedim de la mateixa manera, penso que m'agradaria sabre perquè ens ha ajudat a "escapar", també ho deu haver fet ella en qualque moment? Si, segur que si. Tornam a caminar aquest cop, anant molt mes alerta i procurant no fer tant de soroll. Seguim les indicacions que ens ha donat la doneta. Com es d'havia dir?Efectivament a la planta 5 hi ha un guardià al fons del passadís. Està assegut a una cadira i pareix adormissat. Mentres no el despertem no serà gaire perillós.
-Nena, es l'hora- m'agafa per les exilies i em coloca com si fos un nin de tres o quatre anys que s'agafa a la seva mare o al seu pare per què alguna cosa li fa por. Jo me n'adon i m'aferr fort al seu coll. Se n'adona que no puc fer gens de força amb les cames, així que m'agafa per sota el cul amb les mans.
Degut a la situació no li dic res, però em poso vermella igual i crec que ell se n'ha adonat per que em mira d'una forma tendre i em guinya un ull. Un ronc interromp l'escena, i ens adonem que seguim davant l'escala i si no ens afanyem a pujar cap la posibilitat de que el guardià es desperti. Comença a pujar escaló a escaló, noto com es cansa. Ho entenc, no es que sigui una ploma, dec pesar lo seu i encara em de pujar dos pisos mes.
-Va! Tu pots, si! Ets es millor! Un més, va va va- L'anim i no pot evitar ignorar-me així que em fa cas i torna a prendre fua. En un obrir i tancar els ulls ja som a dalt. Em lleva una ma d'on la tenia per obrir la porta. Així ho fa, sortim a fora. Hi ha una manta estirada a terra i un parell de coixins apoiats a la paret, em deixa lentament a sobre. Les meves mans rocen la manta, la dona que em vist deu haver pujat tot això aquí. Qui sap, potser s'ha passat nits aquí mirant a horitzó, desitjant sortir d'aqui, com jo ho he fet aquesta nit. Em faig una promesa a mi mateixa, després de operació tornaré a donar-li les gràcies a aquella senyora. Sense ella crec que es agues estat impossible arribar fins aquí, i el detall de la manta i els coixins, fa que això sigui quasi perfecte.
El noi es seu vora meu.
-Contenta?
-Molt contenta. La ciutat de nit es preciosa, i avui les estrelles brillen es molta força.
-Si, això es que t'están donant força a tu.
No puc evitar baixar el cap, els ulls em comencen a coure i crec que tampoc podré evitar que em surti qualque llàgrima. Ell ho nota i s'acosta, em passa el bras per darrera l'esquena i veig que m'acaricia la cama amb una mà. Però no not res, i això em fa sentir mes malament. M'aparta la ma de la cama i m'agafa una ma, me l'estreny amb molta força.
-Tenc por, molta por. I si no surt be? El cirurgià em va dir que hi havia la possiblitat de que no aconseguissin que tot sortís bé, i en aquest cas m'haurien d'amputar les cames. No em vull quedar fora cames, saps? Que seria de mi? I tot el que tenia previst fer fins ara? No em vull quedar en cadira de rodes joder...
-Sht,sht,sht, petita...-m'interrompeix- Les posibilitats de que això passi son mínimes. Confio en tu, i se que tu seràs forta, ho has de ser! No et pots derrumbar antes de tot. Es clar que no et quedaras en cadira de rodes, es més, et promet que tu i jo sortirem de aqui caminat...
-Però no ho entens, ja no se d'on treue les forces!
-Això es fàcil de recuperar. Te puc passar les meves...
-Que dius? Les teves?- faig cara de sorpresa i el miro als ulls, riu. No se com pot riure mentre jo plor.
-Es clar! Recuperales avui vespre, i jo et donare les meves
-Com? Bojaries...
-Que no vida! Escoltem, des de petita t'han anat passant coses, bones i dolentes. Els moments bons els has apreciat i els has disfrutat tot el possible,no?- afirm amb el cap- I els moments dificils els has superat , pot ser n'hi ha agut qualque moment que ha estat mes dificil que d'altes, però sempre has seguit per envant. Doncs ara es el moment de recuperar totes aquestes forçes i juntarles per demà.- fa una petita pausa i agafa

aire- I jo faré el mateix, recordaré tots els moments que no varen ser fàcils per a mi i els ajuntaré, despres tels passaré.
Recordo quan em va contar el que va haver de passar de petit.
-Deus tenir molta força acumulada...
-Si, i tota es per tu. Vinga, tanca els ulls i pensa en tots els moments i el que vares fer per arreglar-ho. Jo fare el mateix. En haver acabat avisem.
Es tomba damunt la manta. I jo faig el mateix. Em venen mil records a la ment, la separació dels meus pares, la mort del meu avi, ostres el meu avi, recordo el que em va dir la meva avia "Li has de demostrar un cop mes que ets forta com ell. Que no et rendiràs per res” Ho faré. Després recordo aquell jove d'ulls verds, el meu primer amor, també ho vaig passar molt malament quan va desaparèixer. Però de seguida m'apareix a la ment la rialla den Joan. Obro els ulls i em gir per mirar-lo. Ell encara te els ulls tancats i encara deu estar submergit en el seus pensaments. No se que faria sense ell, a pesar d'haver tardat tant en aparèixer l'estim, i no li he dit mai, però se que ell ho sap. Obi els ulls, deu haver notat que algú l'observava. Em mira
-T'estim, i ho saps- obri els ulls com a plats i comença a riure.
-I ara?
-Recordar-t'ho...

CAPÍTOL.2.

    Les nenes ja no hi son. Em torno a trobar sola, la mare i el para són a casa, demà dematí vendran. Mir per la finestra i ja quasi es de nit, si no agüés passat tot això jo ara seria a casa meva, amb la meva àvia, mirant la televisió com cada nit. Ahir vaig parlar amb ella per telèfon, va ser una conversació molt llarga "Saps que l'avi està orgullosissim de tu. Sigui on sigui es preocupa per tu nena. Sempre m'enrrecordaré d'aquella tarda que et vàrem portar d'excursió a la muntanya. Eres una ninona tan plena de vida, tan feliç. Saltaves i corries amunt i avall, pobre avi! Es va cansar de córrer darrere tu... Però amb la rialla que va tornar a casa, li era ben igual haver fet l'esforç. I tu igual eh petita...T'encantava estar amb ell." Sé que ella estava plorant a l'altra punta del telèfon, la veu li tremolava. "Li has de demostrar un cop mes que ets forta com ell. Que no et rendiràs per res" Cada paraula que entrava dins mi pareixia una bala directa al cor."M'has de prometre que tornaràs caminant a casa"; Hi va haver un silenci etern, ella esperava la meva resposta. Desitjava de tot cor complir allò, però em costava parlar amb tantes idees dins el meu cap. Podré. No podré. " Ho faré per tu i per ell"Va ser l'únic que vaig poder dir. Després va canviar de tema tan espontàniament com es ella i vàrem seguir parlant ignorant el problema.
Estar tan sola en moments com aquests, fan que això sigui més dur encara. I si m'aixeco? Sí, provaré de moure les cames. Estir els braços i agaf en força la cama esquerra. La moc i la col·loc de forma que queda penjant en el llit. Em faig gràcia a mi mateixa, no se perquè. Sospir. Agaf amb les mans l'altra cama, l'arrosec fins que queda vora l'altre. Estan mes pàl·lides. Mir la finestra un altre cop. Es pot veure ca meva desde aquí? Ho vull veure. M'impuls amb els braços.
-Que fas?Tura!- la seva veu
He saltat de cop. El cor me va a mil, quin ensurt. Em gir, es ell. No se que dir-li, no se que fer. Ell igual. S'acosta a poc a poc. No diu res, només em mira als ulls. M'agafa la ma i es col·loca davant meu. Inclina el seu cap i em besa però d'una forma estranya. De manera carinyosa, suau, demanant perdó,tendre, però a la vegada pareix preocupat. Es vara el que diu el meu pare; un petó pot transmetre tot el que no conten les paraules. No me n'havia adonat compte, però quant he tancat els ulls dues llàgrimes han començat a descendir per les meves galtes. S'atura de besar-me i s'aparta. Ell també te els ulls plorosos,vermells, però no li cau cap llàgrima. Em passa els dits freds per les galtes. Em seca les llàgrimes. Ara em mira els llavis. L'enyorava. Es queda quiet i no diu res. L'únic impuls que tenc és tirar-me sobre ell. Ho faig, però no recordava que no sent les meves cames i caig. Antes de què toqui enterra amb les mans, ell m'agafa.
-Alerta...-m'estreny fort conta el seu pit i jo m'agaf fort als seus braços.
-Perdó.
-Perdó?-evita la meva mirada.-Et mereixes explicacions.
He d'admetre que vull sabre perquè no ha vengut abans, i perquè al final ha vengut. Però per què tan tard? És clar que vull que em doni explicacions, però ara no és el moment. És de nit i demà d'hora em despertaran per entrar a quiròfan; així que no vull perdre temps. El fet de que sigui ara amb mi ja em fa sentir més segura davant tot el que m'espera.
-Saps que si et pleguen aquí no sortiràs viu?
Riu. Quan riu està tan guapo, se li il·lumina la cara. M'encanta com riu.
-Si sentim qualque renou, m'amagaré dins l'armari...
Ara ric jo, m'ha contagiat el somriure.
-Com a les pelis, no?
-Sí, com a les pelis aquestes que t'agraden a tu. Romàntiques.-Arrufa el nas i fa cara de fastig.
A ell també li agraden aquestes pel·lícules, però no les pot veure. Almenys davant algú que el conegui. Sempre acaba plorant i no vol que el vegin plorar, ha d'aparentar ser un home. Per això sempre que miràvem qualque peli d'aquestes es feia el adormit perquè no el pilles plorant. I el que no sap ell és que jo ho sabia desde el principi, i que m'encantava quan m'estranyia les mans amb força quant venia el moment del petó o quant els enamorats se separaven. Crec que m'agradava més notar les seves reaccions que veure la pel·lícula.
Em passa un braç a l'esquena i l'altre a les cames, m'alçà i em col·loca tendrament sobre un costat del llit. Ell es coloca a l'altre banda. M'arriba l'aroma de la seva colònia.
-Et presento l'infern-dic- a la part esquerra hi ha la finestra on pots contemplar el paradís, però només contemplar, no et deixen sortir. A la part dreta l'armari, un bon amagatall per visitants inesperats com tu. I aquí el davant una obra mestra, la televisió, petita, però almenys n'hi ha.
-Està bastant bé nena, no et queixis tant!
-Donaria el que fos per sortir d'aquí...
-Doncs sortim!- ho ha dit massa fort.
Li tapo la boca amb la mà i dic amb veu més baixa:
-Com que sortim?
-Si, aquesta nit sortim d'aquí...-diu en veu també més fluixa.
-Estàs boig? I si ens veuen? On vols anar?
Ara es ell que en tapa la boca a mi.
-Ara veuràs!
S'aixeca de cop i surt de l'habitació, en aquest al·lot se li envà el cap. Sé que això podria sortir molt malament, hi ha molts punts en contra, és impossible. Però res m'atura i em fa dir-li que pari, en realitat desitjo escapar d'aquí. Desitjo fugir d'aquí amb ell aquesta nit.
Entra un altre cop a l'habitació amb una cadira de rodes.
-D'on l'has treta?
-No demanis tant!
Em torna a agafar i em seu a la cadira. Jo col·loco les cames bé per no fer-me mal, per molt que no les noti. Sortim d'allà i recorrem passadís amunt.

      CAPÍTOL.1.

      

     Si aquell dia hagués sortit cinc minuts abans de casa, els meus dies encara serien el mateix. Però no, sempre ho he de fer tot malament. I per cupa de la meva tonteria ara som dins aquesta habitació, odio aquestes parets. No puc deixar de maleir aquell instant mentre em miro les cames, immòbils. Quina merda, em repeteixo. Recordo aquell moment, era un dia dur, m'esperaven tres exàmens: castellà, biologia, matemàtiques... Estúpides matemàtiques! Em vaig passar el vespre estudiant, repassant totes les fórmules. Entra, mumare a l'habitació:
-Has de menjar Aura- em mira en cara de pena.
-Que no tenc gana-repetesc en mala llet.
-Si et menjes la sopa potser deixin que tenguis visites.
-Que no hòstia! El menjar d'aquí és asquerós. Estic farta!
Ara que ho pens me n'arrepentesc d'haver-li xerrat així, ella no té la cupa de tot això. La cupa de tot això la te aquell cotxe, bé, l'home que conduïa aquell cotxe a tota hòstia. Fa tres dies d'aquell matí.            Em vaig aixecar tard, m'havia quedat adormida estudiant, el rellotge marcava les 8 menys vint, sense berenar, sense pensar, vaig partir. Em disposava a cruzar el carrer córreguen quant el vaig veure, aquell descapotable de somni,cap a mi, molta velocitat...
       L'olor que m'arriba de flors em despista. Més flors? Qui és aquest cop? L'infermera s'acosta amb cara de pomes agres, antes ja em discutit aquesta i jo. Em mira als ulls, em mira les cames, i deixa les flors a la tauleta plegable que hi ha als peus del llit. Estiro els braços, no hi arrib, no em puc acostar. Torno a recordar el cotxe, la por que vaig sentir, vaig córrer molt, però no va servir de res. Després ja vaig despertar a l'hospital.
      S'acaba d'obrir la porta, i apareixen elles tres, no puc evitar una rialla, pos cara de sorpresa. Na Noe du una bossa enorme a les mans.
-Que feis aquí? Com heu vengut? I els exàmens?-Antes de que pugui dir res mes na Mariona m'interromp-
-Se suposa que som nosaltres que tem de fer les preguntes.
-Tem duit tarta! Tarta de xocolate!- diu na Julia estirant els braços cap amunt i amb una rialla d'orella a orella.
Són les millors, pens, m'han fet riure, feia un parell de dies que no reia. Passen dues hores, ja els hi he explicat tot, l'operació de demà, l'accident. No se si és el moment oportú per demanar-lis però desde que han arribat la idea em ronda el cap, i els hi he de dir.
-On és?
La Noe baixa la vista, na Mariona es gira cap a na Julia.
-Que ha passat?-dic, pujant el to de veu?
M'aterra la idea de què no vulgui sabre res més de mi. Tenir una novia amb les cames paralítiques segur que no entrava en els seus plans de futur.
-No ho sabem- aixeca el cap na Noe- l'ultim cop que el vàrem veure, va ser dimarts, quant la professora va dir lo del teu accident.
-Va partir a córrer- interrump la Julia- tothom es va quedar com en estat de “shock”, menys ell, se'n va anar. L'hem cridat però...
-Però no contesta- diu un altre pic na Noe- Entre els exàmens i tot això no hem pogut anar a casa seva i...
No aguant pus, romp a plorar, segur que no tornaré a sabre res més d'ell. Na Julia, que és la que mes aprop està de mi, és la primera que m'abraça.
No ho entenc, m'enrrecord d'aquella nit a l'estiu, tanc els ulls. Eram ell i jo, tots dos sota les estrelles. Aquella nit ens varem confessar tots els secrets, quan ell era petit va estar a punt de morir, per sort, era incapaç d'assimilar el que passava i no es va adonar del que de debò passava, ell també va plorar aquell vespre però era jo qui l'abraçava.
Na Mariona acaba de tirar la tarta enterra i la cara que ha posat fa que rompi a riure
-Na Mariona havia de ser...-diu na Julia i reim les quatre.
-Vendrà aviat-diu na Noe.